Què passa amb els pijos? aquells que es gasten 500 euros en cinc minuts amb dos modelets impossibles, i després són incapaços de pagar 50 euros per un massatge relaxant i un bon àpat? aquells que creuen necessari portar metxes rosses i bronzejat UVA tot l'any i negar que van a la perruqueria i al saló d'estètica (no, jo tinc la pell fosca natural!!!!)... doncs sabeu què passa amb ells? que no els puc sofrir, no puc amb ells. Generalment es diu que són de Barcelona, però tenen una actitud que ha traspassat fronteres. Ara ja se'n poden trobar a tot arreu, però s'ha de reconèixer que a la capital de Catalunya proliferen com bolets. Són els que marxen en tromba a passar el cap de setmana a qualsevol indret de les comarques gironines (perquè qualsevol indret vulgar o preciós d'aquelles terres li dona 30.000 voltes elevades a l'enèssima potència)per deixar derespirar un aire impregnat de tuf de ciutat i se n'alegren de la manca d'inversió més enllà de "barna". Ooooohhh!!! pistes forestals per a arribar a X! Així podem agafar el totterreny (i tindrem algun motiu per gastar-nos aquesta morterada, esclar). O mengen un plat de carn a la brasa i qualsevol ranxo d'acompanyament i es deixen etzibar una clavada considerable perquè esclar, aquesta carn, és ben natural (quan en molts casos, com que tenen el gust bastant insensible, se la mengen del super i no se n'adonen)... ai pijos pijos. Que es passegen amb descansos pel mig de Puigcerdà o qualsevol ciutat amb pistes d'esquí a 40 quilòmetres de distància... o que van a la platja i escullen, instintivament, els indrets menys representatius i més cars de la ciutat poble on es troben. En comptes de descobrir els plaers gastronòmics locals busquen qualsevol paradeta de bocates o plats combinats per omplir l'estómac i poder gastar ben poc, encara que això sí, un bon descapotable, música tecno i ulleres de sol de centenars d'euros els acompanyen a tot arreu. Pijos que no saben valorar i veure més enllà de ciutat, que no se n'adonen que els millors racons del país, els millors paisatges i restaurants estan perduts d'allò que és el rovell de l'ou, que mai el centre és el principi de res, sinó que només pot ser punt de trobada.... pijos que se n'alegren del seu desconeixement de la història de les comarques, pobles i viles de Catalunya, als quals no els sona cap poble que no es mencioni a l'espai El Trànsit de TV3... uffffff!!!! cal que continuï????
Fa anys que sóc periodista i cada vegada perfilo més les meves prioritats en una professió que no deixa de sorprendre'm dia a dia. La meva darrera fixació és el periodisme social. Un periodisme que permeti a la societat obrir els ulls en certs camps, en problemàtiques que per desconegudes són sovint injustament ignorades i enterrades en vida.
La pobresa a casa nostra és una d'elles. Ahir divendres vaig tenir la gran sort d'entrevistar la guanyadora del premi Vallesà de l'Any, que atorga El 9 Nou, la Mercè Riera. Ella és l'ànima de la casa d'acollida El Xiprer, de Granollers, un espai que és com unallar i on ahir em vaig adonar que la solidaritat, l'espiritualitat i el bon cor encara és palpable en un món que dóna tanta importància a allò exterior: les robes que portem, el cotxe que conduim i la casa on vivim. El Xiprer és un univers íntim, plagat de'històries, de grans misèries, però no més grans que la d'aquell qui és capaç de guanyar un sou que pot mantenir cinc persones i que arriba al vespre i està sol. És un espai on t'adones que només amb amor i companyia, amb afecte i atenció, les persones poden tenir autoestima i voluntat de recuperació.
L'alcalde de Granollers, en Josep Mayoral, deia l'altre dia en l'entrega de premis que d'El Xiprer en surts millor persona. Jo només hi vaig estar un parell d'hores, però ja hi vull tornar. Perquè quan veus que encara hi ha persones que volen dedicar els seus minuts a fer sentir una mica estimats els altres te n'adones que no s'ha perdut del tot el sentit de la vida en un segle XXI que, què voleu que us digui? em defrauda cada dia més.
